La resiliència

En origen la resiliència és un terme de física: és la capacitat d’un material de respondre a un xoc i d’adaptar-se (“rebondir”, com es diu en francès). Boris Cyrulnik va ser un dels primers a França a parlar de resiliència psicològica: la recuperació, la reconstrucció després d’un trauma.
*Boris Cyrulnik et Claude Seron. 2005 “La résilience ou comment renaître de sa souffrance »
Boris Cyrulnik és/era psiquiatra, neuròleg, psicoanalista, docent a la Universitat de Toulon.
Després de passar per “l’Assistance Publique” (els orfenats de l’Estat), tenia 7 anys quan, durant la Segona Guerra mundial, va poder fugir de la sinagoga de Bordeus on els nazis tenien confinats els presoners jueus. Ell, es va salvar, però tota la seva família (jueus ucraïnesos i polonesos) va morir als camps de concentració nazis.
Més endavant, estudiarà medicina, i com a psiquiatra, centrarà la seva atenció en nens traumatitzats (nens d’orfenats, nens de carrer, nens maltractats).
Buscarà quins són els factors que permeten a persones traumatitzades, ferides, de sobreviure, recuperar-se, poder tornar a relacionar-se i tornar a confiar.
Tots som “resilients”? La resiliència serà innata en els nens si l’estructuració precoç de la seva personalitat fou bona. És a dir confiança en els pares, vincles familiars sòlids. Serà més difícil en canvi en nens d’entorn precari o violent… I caldrà ajuda terapèutica per rebaixar i eliminar la vergonya, la culpabilitat, la baixa autoestima i prendre consciència dels recursos interns i externs.
Quan superem una desgracia, un trauma, quan resolem un problema greu, ens fem més forts, es reforça la nostra autoestima i ens permetrà, davant d’una altra adversitat, saber reaccionar millor, i serà més fàcil iniciar un nou desenvolupament.
Per Boris Cyrulnik, de la visió judeocristiana de “com més dolor, més ens guanyarem el paradís i la redempció”, diu que és una visió terrible!
El dolor físic i emocional és part de la vida, no ens el podem estalviar, però com ens ho prenem i com ho “treballem” depèn de molts factors personals.
Hi ha una frase de Boris Cyrulnik digna de subratllar:
EL DOLOR ÉS INEVITABLE, EL SOFRIMENT ÉS OPCIONAL.
Com podem aconseguir refer-nos? Petites ajudes com escriure: escrivint ens alliberem, és útil per bolcar emocions i reinterpretar el passat.
No aïllar-nos, parlar amb persones que han tingut dificultats semblants. És bo tenir al voltant persones segures, de confiança, de defensa, de protecció. Generalment l’ajuda terapèutica és necessària.
L’humor és important perquè ens permet prendre distància amb el traumatisme i donar la volta a certes situacions. L’humor, però, no té res a veure amb el sarcasme, l’humor negre, la ironia mordaç i tòxica, que fan mal.
Socialitzar promou l’empatia, és a dir, entendre el món de l’altre (un sociopata, un psicòpata no son empàtics).
També s’ha de saber dir “no”. I no perdre de vista que “Jo també soc una persona”.
L’art té un efecte catàrtic: crear, escriure, dibuixar, cantar, fer teatre, música, esport, són una altra forma de llenguatge, d’expressió que ens permeten transformar el dolor en bellesa. Sense pretendre ser un gran artista… O potser sí! Hi ha interacció: Artteràpia.
Les imatges son molt potents. Ens ajuden a estructurar els nostres pensaments i sentiments. Per la qual cosa algunes metàfores i meditacions ens poden ajudar en el camí de la resiliència:
– El LOTUS (o el NENÚFAR) que neix en el fang i la foscor del fons del llac per florir a la superfície.
– Totes les etapes des de l’ERUGA… a la CRISÀLIDE… i finalment a la PAPALLONA.
– El simbolisme de la lenta TRANSFORMACIÓ ALQUÍMICA en or d’elements primaris en el CRISOL.
– La imatge del JONC que no es trenca amb el VENT.
– La imatge de l’ARC que es doblega, llença la fletxa i TORNA a la seva forma inicial.
TRANSFORMAR LA FERIDA EN OBRA D’ART
Una metàfora de la Resiliència és el Kintsugi japonès o Kintsukuroi que existeix des del Segle XV. És l’art japonès de la reparació, de la restauració de porcellanes o ceràmiques trencades.
Una visió oposada a la visió occidental d’utilitzar i llençar, apartar el que està trencat, o vell.
És posar en evidència la bellesa de les fissures, de les esquerdes, de les cicatrius (que son part de la teva historia personal i mostren com t’has transformat). La pols d’or que s’utilitza amb la cola representa una nova llum, una nova riquesa.
Els bellíssims trencadís de Gaudí els podríem considerar una espècie de Kintsugi català, no us sembla?

NOLWENN