La dona a Mongòlia: Conferència del Dr. Miguel Peyró.

Aquest passat dimecres vam anar l’Erika i jo a una conferència del Dr. Peyró sobre la dona a Mongòlia.
El Dr. Peyró és un home que, des de la filologia i el llenguatge, ha aprofundit molt en la història i la cultura mongola.
He tingut el plaer de conèixer-lo en altres cursos i puc donar fe que és una persona molt íntegra i que en sap moltíssim. I els Mongols, amb la seva cultura d’origen xamànic, sempre m’han semblat un poble fascinant.

Per descomptat un tema com la dona en una cultura que passà del nomadisme al comunisme de la òrbita soviètica i després al capitalisme, no és quelcom que es pugui descriure de forma ràpida i concreta. La societat mongola és un clar exemple d’involució femenina… amb un final inesperat.

Tots imaginem la societat mongola com una idíl·lica congregació de persones al voltant de les seves famoses yurtes, les tendes que els feien de llar i que a més són desmuntables i transportables, com necessita una societat nòmada. Però la sensació de que aquestes societats són igualitàries només és un miratge a ulls no experts. Sí, sembla que tots els membres del poblat fan les mateixes tasques. Munyir i tenir cura dels ramats, muntar a cavall i el domini de l’arc i les fletxes mongoles, però si mirem una mica més prim, veurem que no és tan igualitària com sembla. Les dones munyen els animals petits, com les cabres, les ovelles… els homes, i només els homes, munyen les eugues. El cavall és l’animal per excel·lència dels mongols. És un ésser mitològic i poderós que evoca els viatges i la guerra. I això és només per homes. Les dones queden relegades a la imatge de la nutrició i la família de les femelles dels altres animals dels seus ramats. Un símbol, però és que al llarg de la història els símbols se succeeixen, i minen, poc a poc l’estatus i el poder de la dona.

Hem parlat que els mongols són una societat xamànica. Sí, per suposat. Uns xamans que, pot ser, podríem començar parlant només de xamanes.
Ara ja no passa així, però… hi ha constància en antics gravats i documentació, que aquells que exercien el lideratge espiritual eren dones.

I fins i tot quan els homes, poc a poc, anaren prenent aquest poder a la dona, es quedaren amb els seus símbols. Un xaman home es vesteix de dona, ja que diu que semblar una dona augmenta el seu poder. Un xaman home es pentina com una dona, vesteix garlandes al seu vestit que recorden els pits de la dona, un xaman home pot, fins i tot, representar que dona a llum un esperit o una força sobrenatural en mig d’un ritual. Una dona és la xamana natural. El xaman home n’és l’usurpador. Dels 99 tenger (“cels” o esperits que poblen el cel dels mongols), 55 són masculins i 44 femenins. Curiosament, amb el temps, es començaren a veure els femenins com a cels “dolents”.

Però la usurpació es fa no només des del punt de vista espiritual. En les iurtes, les cases mòbils mongoles, la dona té assignades unes zones, com ara la porta, que es consideren de perill, ja que qualsevol fera o persona de mala intenció, si vol entrar a la llar mongola ho farà per la porta. Mentre el fons de la iurta, l’espai de més prestigi i on hi ha l’altar, és reservat a l’home.

I ja en època soviètica, els antics noms dels mongols, que usualment es posaven de forma indistinta als nens i a les nenes i que evocaven qualitats i benediccions, com ara Fermesa, Pau o Eternitat, van anar distingint-se, quedant per als nens les qualitats de força, com Heroi de Ferro, mentre que per nenes es quedaren els noms associats a la fragilitat, com Llum de Lluna.

Després de la caiguda del regim soviètic i de la entrada de Mongòlia al capitalisme, moltes famílies van perdre la seva riquesa. Les fàbriques i les cooperatives estatals van deixar de funcionar, i l’Estat es va vendre els ramats que havia expropiat a la gent ramadera, així que moltes famílies mongoles optaren per canviar la seva vida nòmada per la sedentària a la capital, Ulan Bator. Un cop allà els homes tingueren molta dificultat en entrar al món laboral. I així, sense recursos, sense feina i sense ingressos, poc a poc es desdibuixà la imatge de l’home mongol, aquell que, fins fa no res, s’emmirallava en el seu ancestre Genguis Kan, i s’enorgullia de ser un guerrer i conqueridor, fama i identitat que el definia fins i tot com a militar en l’època comunista. Ara ja no era res, no podia ni tan sols cuidar de la seva pròpia família. La masculinitat entrava en crisis i els pares de família, patriarques i guerrers, s’ensorraven arrossegant-se pels carrers i entregant-se al alcoholisme.

I així, en aquest buit de poder i, sobre tot per necessitat i supervivència, la dona sobresurt, es reinventa, i s’empodera amb tenacitat i orgull per mantenir la tremolosa i fràgil família que l’absència del pare ha deixat.
La dona, que com a tal és un símbol de sororitat, uneix a les dones ja ancianes, formades sense prejudicis en les grans universitats de l’era soviètica, i també a les dones lluitadores actuals, i agafa empenta per encapçalar molts moviments socials, molts grups de treball, molts guanys a nivell de ciutadania, i ara i aquí les preveiem, en breu, en la política, encapçalant el renaixement de Mongòlia i de la nova visió de la dona en la seva societat, també recuperant, pot ser, part del poder que el pas dels segles i la pressió patriarcal li han anat manllevant.

Nàtica
Nàtica
Sacerdotisa de la Diosa. Graduada en Historia.Mis publicacionesMás sobre mi...

Comenta...

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *