Parlant amb els difunts: L’utiseta

Segur que recordes un conte que algú et devia explicar quan eres només una criatura. Recordes aquells paisatges onírics plens de castells encantats, boscos embruixats, camins màgics i éssers meravellosos.
No seré jo qui et digui que totes aquestes coses existeixen en la nostra realitat quotidiana, però si que, si hi prestem atenció, ens adonarem que a mesura que entrem en la part fosca de l’any les barreres entre aquest món i el món dels contes es difuminen.

Segurament algú t’havia dit que per Samhain el que es feia més prim era el vel entre el món dels vius i dels morts. Deus pensar que estic boja, parlant-te ara del món dels contes. Però es que sempre, en la major part de les cultures inclosa la nostra, no sabem ben bé on és la frontera entre els esperits naturals i els dels difunts. Sigui com sigui, aquest moment en que la terra entra en el seu repòs, en que la nit engoleix gran part de les hores que abans pertanyien al dia, en que el fred ens anima a quedar-nos a casa, i en que una llar de foc encesa és la millor companyia que podem somniar, les barreres entre els mons cauen i ells, siguin qui siguin ells, i nosaltres, compartim la mateixa realitat.

Tornem a aquest conte que segur recordes. Un conte… de fades? Un cavaller que busca aventures sobre el seu cavall blanc, una parella de germans que es perden al bosc, una donzella que, tot seguint les instruccions de una malvada madrastra, és enviada a fer una feina impossible… sigui quin sigui el protagonista, acaba per entrar al món de les fades. Traspassa el vel i la realitat canvia.

El temps passa diferent, les regles són confuses. I tot això no passa per casualitat. Aquests llocs on el o la protagonista canvia de realitat no son llocs normals. Son llocs on la tradició situa a les fades, als esperits, als elementals. Segur que me’n pots llistar uns quants. Va, fes memòria: Una caseta abandonada al mig del bosc (que resulta ser d’una bruixa), un cercle perfecte de flors o de bolets (un cercle de fades), un riu (com l’Aqueront) o un túmul (un monticle funerari).

De nou la diferència entre fades i difunts se’ns desdibuixa. I encara et diré més. Tant els éssers espirituals de la natura, com els difunts, tenen, tal com ens diuen totes les tradicions ancestrals, una gran saviesa i coneixement, i molts d’ells estaran contents d’ajudar-nos, guiar-nos i aconsellar-nos, i més si és a canvi d’una petita ofrena.

I si ja em coneixes o has llegit algun altre article meu, ja te’m deus estar imaginant agafant aire profundament, per que estic a punt d’arribar on volia arribar.

Com podem els vius contactar amb aquests éssers, ancestres o éssers espirituals de la natura, per demanar-los ajuda o consell? Els celtes buscaven un túmul i s’hi feien una becaina al capdamunt, confiant que, durant el somni, anirien a l’altra banda del vel per parlar amb les fades. Si coneixes una mica el tarannà dels grecs i els romans, sabràs que ells també anaven a dormir als temples per buscar el consell dels deus a través de somnis profètics. Però entendràs que, a no ser que tinguis certa experiència amb la muntanya i el bivac, jo no et recomani de fer-ho.

Si mirem les cultures de més al nord, però, trobarem que feien una cosa molt semblant, però una mica més controlada. És una tècnica que, com tot, cadascú adapta una mica com vol, però que consisteix, si fa no fa, en aïllar-se del món físic per poder entrar, en estat meditatiu, en la realitat no ordinària. Si busquem, la trobarem pel nom d’utiseta. El seu nom vindria a significar quelcom semblant a “sortir a fora”. Per poder practicar l’utiseta ens serà molt pràctic tenir accés a un túmul funerari, però entenc que això no sempre és possible.

En el seu defecte, podem buscar un enterrament prehistòric, una necròpolis, unes antigues tombes medievals o, fins i tot, i només si tens experiència amb el tracte amb els difunts, un cementiri actual. I si tot això està fora del nostre abast, un espai a la natura on ningú ens vingui a molestar pot estar bé i, de fet, és el millor per començar. Tradicionalment l’utiseta es practica cobrint-se completament amb una manta. Pensa per un moment com ha de ser una manta per que sigui útil a les poblacions de més al nord d’Europa: extremadament gruixuda i atapeïda. Els practicants actuals de l’utiseta, sobre tot si empren cementiris urbans per la seva pràctica, elegeixen fer servir una jaqueta amb caputxa que els aïlli del so i del món exterior com millor pugui. Armats amb aquesta protecció es busquen un banc (si parlem d’un lloc urbanitzat) o un lloc còmode per seure i, un cop assegurats de que ningú els molestarà, entren en meditació profunda i esperen la comunicació l’aquell esperit de bona voluntat que els vulgui aconsellar. La comunicació sol esdevenir amb imatges, sensacions, certeses… a vegades també amb olors, sorolls i, fins i tot, paraules.

Sigui com sigui, tant si obtenim resposta (o la sabem interpretar) o no, abans de retirar-nos hauríem de deixar la nostra ofrena (en la majoria dels casos un petit glop d’aigua de la nostra cantimplora, o un pessiguet de farina) i, tal com diuen les llegendes, marxar per un camí diferent al que hem arribat, per confondre a la gent de l’altra banda i evitar així que ens segueixin fora del límit dels llocs encantats.

Nàtica
Nàtica
Sacerdotisa de la Diosa. Graduada en Historia.Mis publicacionesMás sobre mi...

Comenta...

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

IMPORTANTE: Actualmente nuestro espacio físico permanece cerrado hasta nuevo aviso. Seguimos nuestra actividad online y en las redes sociales.