La Molsosa i el Pare Llop, els deus salvatges catalans.

La Molsosa i el Pare Llop, els deus salvatges catalans.

Alteritat, salvatgisme i caos/ordre.
L’alteritat és el sentiment d’autodescobriment de la individualitat que experimentem en observar-nos a nosaltres mateixos des de la perspectiva o en comparació amb tota la resta. És la sensació de no pertànyer a allò que és més enllà d’un mateix. La diferenciació i la separació d’allò que ens envolta és el que desperta en l’ésser humà la sensació de separació, de solitud i de por. Aquestes sensacions, aquestes emocions, són les que ens comporten un regust d’indefensió, de manca de control i de vulnerabilitat davant de l’altre.
Fixa’t que en moltes concepcions ancestrals, de les que s’han conservat als mites i als entorns rurals, sempre hi ha alguna cosa que marca una frontera, una delimitació entre el jo (o el nosaltres) i el ells, és a dir, l’altre. Aquesta barrera, aquesta protecció, ens separa del que pot ser una amenaça. Allò que està dins de la barrera és allò conegut, allò ordenat segons el nostre punt de vista, allò etiquetable, allò domesticat, allò controlat, allò subjugat… inclòs el nostre propi ésser, la nostra personalitat, la nostra essència, subjugada a unes normes socials que ens igualen, que ens fan similars i coneguts, que ens fan estar còmodes amb els altres que són com nosaltres, i que estan a l’espai de dins d’aquesta barrera, i que conforma allò conegut i regulat, i que coneixem com la nostra zona de confort.
Aquesta és una zona d’ordre, de domesticació, que es diferencia de l’altra zona, de més enllà d’aquesta barrera, física o imaginària, que suposa l’alteritat. Els altres, allò de més enllà, és allò que no controlem, que no ens és propi, que no ens pertany, que actua de manera imprevisible. Tot allò que no podem preveure o controlar ens sembla paorós, ho veiem com una amenaça i solem reaccionar amb por, però també amb violència. Expressions d’una manifestació de l’alteritat insana les podem trobar al racisme, la xenofòbia, la misogínia i tots aquests rebutjos a allò que no és igual que nosaltres i que es regeix per altres normes.
Si ens situem en aquests temps ancestrals en què es forgen els mites, trobem que els éssers humans encara no han colonitzat la realitat com gairebé hem fet íntegrament avui dia. Eren temps difícils, temps en què els perills aguaitaven a cada pas. Per a ells i per a la seva salvaguarda, era molt necessari tenir dins del seu ordre, de la seva domesticació, tot allò del que s’envoltaven. Però es trobaven depenent d’allò que era fora de la seva zona segura. D’una banda, el clima, de l’altra, el bosc, el riu, el pas del temps, les malalties, els llacs i les muntanyes… Tot això, tot allò salvatge i incontrolable, conformava la seva alteritat com a éssers humans, com a societat.
Si et fixes, en cada manera de pensar, mitologia o creença, hi ha un factor que delimita allò humà del salvatge. L’ordre i el caos. A la societat judeocristiana, que és la nostra directa antecessora, Déu era l’ordre, y els diables eren el caos. Això quan els diables eren éssers temibles, no pas la caricatura que ens arriba en la tradició més recent. Em comprendràs si coneixes alguna història sobre el diable. La típica és la del pont del dimoni en què un simple humà aconsegueix obtenir el que vol del Diable, sense donar-li res a canvi amb un senzill estratagema. Se l’enganya amb facilitat. A la nostra ment, a la nostra mitologia, controlem allò que no podem controlar. Fem les fades petites; els gegants, ximples i lents; i els dimonis, burros. Hem de fer aquesta reflexió abans d’entrar en qualsevol presa de contacte amb éssers de la mitologia o les creences dels pobles, sobre tots aquells sotmesos posteriorment a les creences abrahàmiques, a les religions del llibre, i al seu consegüent empetitiment.

L’Home salvatge.
L’arquetip de l’home o la dona salvatge, com a éssers mitològics, els trobem a totes les mitologies i corpus de llegendes arreu del món. Des del llatí Pan, o Faune, al canadenc wendigo, i com no, el modern Yeti. A tota Europa sembla tenir unes característiques molt semblants. És un ésser que viu a la naturalesa, és a dir, més enllà de les fronteres de la nostra civilització, regit per unes normes pròpies de comportament que no comprenem, usualment atribuïdes per nosaltres, els éssers humans, a les seves pròpies compulsions i gustos macabres.
Encara que són antropomorfs, el seu aspecte és inhumà, salvatge i animalesc. Tots tenen una característica especial, un tret que els diferencia en la seva aparença d’un ésser humà normal. Aquest tret, que el periodista i autor Javier Pérez Campos va anomenar intersigne, és una característica que ens permet saber que estem davant d’un ésser que pertany a una altra realitat.
Físicament es tracta d’éssers la pell dels quals està coberta d’escorça, matèria vegetal o pèl. Sol tenir un comportament gratuïtament agressiu, sobre tot contra l’ésser humà, que ataca i devora sense compassió. Acostuma a segrestar nens, ja sigui per menjar-los en la soledat de la seva gruta, o per portar-los d’aliment a la seva pròpia prole i, en menys probabilitat, per cuidar-los com a propis. Protegeix el bosc, allò salvatge, la natura i els éssers vius que la conformen, mentre per altra banda defuig o menysprea la civilització, representada pels humans, els camins, les cases i les poblacions, i tot allò que pugui relacionar-se amb la petjada de l’ésser humà sobre el territori. No sol deixar-se intimidar per la frontera entre l’espai conegut i el desconegut, ja que se l’ha vist entrant a poblacions, i fins i tot a cases, per perpetrar les seves vileses. També és un ésser molt relacionat amb el sexe, ja que hi ha múltiples històries que l’home salvatge sol violar els éssers humans, sobretot dones, ja sigui per obtenir descendència o devorar-les posteriorment, i la dona salvatge sol fer el mateix amb els éssers humans masculins per als mateixos motius i amb les mateixes possibilitats de final.
L’ésser salvatge és la imatge d’allò que la societat amenaça amb què ens podem convertir si no seguim les seves normes, si ens deixem guiar per les pulsions més urgents: el desig sexual, la gula i la ira. L’ésser salvatge és aquell que viola els tabús de la societat.
Almenys aquesta és la idea que la nostra pròpia societat vol que creguem.

La Molsosa.

La Molsosa és una criatura d’hivern i està íntimament relacionada amb la professió del carboner de la Cerdanya. Els carboners pujaven a la muntanya a laborar durant els mesos més freds de l’any, quan la naturalesa està, gairebé íntegrament, adormida i latent. El primer que feien era buscar una plana on instal·larien la seva carbonera. Un cop localitzat l’enclavament perfecte buscaven coves o alçaven cabanes senzilles, que seria el que els separaria del temible bosc durant les nits dels seus mesos d’aïllament.
Es diu que un cop muntades les cabanes o habilitades les coves, llençaven set pedrades a cadascuna de les direccions dels vents, Tramuntana, Migjorn, Llevant i Ponent, perquè aquests mateixos vents respectessin els seus habitacles. Posteriorment, amb gran gresca i guirigall, prenien unes torxes enceses i ballaven salvatgement al voltant de les construccions, per, potser, foragitar l’esperit de la solitud o del fred hivern.
El treball del carboner consistia a talar els arbres que posteriorment convertiria en carbó. Aquests s’apilaven al centre de la plana, en un gran munt que seria posteriorment cobert de fang i argila per complet, excepte un forat a la part superior, que seria la via d’entrada del foc i l’únic accés d’oxigen a la carbonera.
Un cop construïda la carbonera, solien procedir amb els balls frenètics i sorollosos, de vegades entrexocant les cassoles i estris metàl·lics, mentre empunyaven les torxes enceses per, segons deien, foragitar la Molsosa.
I és que la Molsosa compleix el prototipus de dona salvatge. Ella defensa les criatures, els arbres i els boscos, i allò que tingui a veure amb el progrés era, per a ella, profundament odiat. Si pensem que el carbó havia estat imprescindible per a la forja en temps antics, i per a la indústria en temps menys antics, els carboners atacaven allò que ella volia protegir i, alhora, simbolitzaven la societat que ella avorria. Per totes dues característiques es convertien en el seu objectiu predilecte.
Ella, es deia, atacava amb fúria les carboneres i en provocava l’esfondrament. I és que per a un carboner l’esfondrament de la carbonera, on la fusta tan costosament recol·lectada es convertia en aquell or negre tan preuat per la societat, era la pèrdua de moltes hores de treball dur, sense comptar que si en l’accident es feia mal, estant al bosc en ple hivern, difícilment podria arribar a rebre l’ajuda suficient que pogués salvar-li la vida.

L’aspecte de la Molsosa canvia al llarg del temps a les històries i els mites que es conserven. Les fonts del segle XIX o inicis del XX ens la descriuen com un ésser animalesc cobert de molsa. Sembla una bèstia i camina de quatre grapes, veloç i implacable, per la part fosca de les muntanyes i la part més profunda dels boscos. Protegeix allò salvatge, i qui malmet les seves criatures desperta la seva ira. Més endavant, potser coincidint amb la idealització de la cultura catalana i dels seus mites, la Molsosa pren un caire menys bestial, i la seva bellesa floreix en un ésser capaç d’enamorar i embellir la història d’aquesta terra.
Ja sigui sota l’aspecte més bestial o el més idealitzat, ens trobem casos en què un carboner, un home mortal, la pren per esposa i jau amb ella. Potser com un record de les antigues hierogàmies, els antics matrimonis sagrats amb la divinitat del territori, cosa que calmava la ira de la Molsosa i feia que l’ésser humà fos no només respectat per ella, sinó també ric i poderós per posseir els dons i la benedicció de les terres, que eren la seva font de suport i riquesa.
Es diu que els fills que tenia Molsosa amb els seus esposos eren tots nens, i tots eren rossos i bonics, i a tots ells els posava el mateix nom: Molsosa. Ella no perdia temps a l’hora de buscar activament un nou marit per tornar a estar en estat. I és que es deia que estimava els nens i el seu gran desig era cuidar-los i protegir-los. D’aquesta obsessió amb els nens també es diu que robava els nens d’aquelles famílies que s’internaven als seus dominis, o, per contra, protegia aquells nens que es perdien al bosc. Hi ha llegendes que ens diuen que ella, malgrat casar-se amb homes, no podia tenir fills propis, així que prendre els fills de les dones humanes era la manera de poder gaudir de la maternitat que tant estimava. Si per una banda sembla que Molsosa ens pica l’ullet també dins l’arquetip de la Deessa Mare, de l’altra sembla que és justament el contrari. La llegenda fosca és que potser ella, degut al fet de ser un ésser que està a cavall entre dos mons, ja que no oblidem que al seu cos hi és present aquest intersigne que la defineix com a part d’una altra realitat, ella era la que cuidava, i potser guiava l’ànima, d’aquells nens deixats a la seva sort al bosc, potser lliurats com a ofrena o potser oferts a morir per ser no desitjats o per haver nascut amb un defecte incompatible amb la vida.
Joan Amades ens parla d’un altre ésser molt semblant a la Molsosa, una femella salvatge el cos de la qual està fet de branques i punxes, que també és agressiva i viu en una cova.

L’anomena Ginebreda. Només trobem referències a aquest ésser en una obra singular d’Amades, però no la trobem en cap altra font més, ni tan sols en el seu gran compendi, el Costumari. Llegint amb atenció la investigació que sota el títol “La Ginebreda: coves, mort i ginebró” podem trobar al Patreon del Llegendarium (consultar recursos web), ens adonem que, potser, no es tracti d’un personatge mitològic, sinó que la font de la que va beure Amades potser fos aïllada, o potser fos fruit d’una gran imaginació. Així que malgrat la similitud entre tots dos personatges, és la Molsosa, en detriment de la Ginebreda, la que ens sembla que ens espera entre el fullatge fosc dels ancians i humits boscos de Catalunya.
En el treball d’aprofundiment que estem duent a terme des del Temple de la Deessa, la companya i germana sacerdotessa Lunitari, va trobar una possible relació entre la Molsosa i el seu caràcter de protectora psicopompa amb les ànimes dels nens no nats. A mi, personalment, se’m fa molt versemblant i encertada aquesta relació, ja que el bosc significa allò altre, allò que està a l’altra banda, com allò altre és també la mort, i els nens que no arribaven a néixer o que naixien sense arribar a prendre l’alè de vida, no podien ser enterrats als cementiris cristians per la falta de baptisme, així que eren portats als boscos i enterrats allà, potser sota l’atenta i amorosa mirada de la Molsosa.

Pare Llop.

Al Berguedà trobem un altre esperit salvatge. És menys grotesc, pot ser, però també es diu que la seva pell és peluda i al seu rostre hi llueix una llarga i poblada barba. Vesteix de forma descurada i salvatjada, i les seves maneres són tosques i violentes. De la mateixa manera que una missa negra simula una missa catòlica però a la inversa, i serveix per invocar diables en comptes del Déu cristià, el Pare llop és una inversió d’un pastor, ja que comanda una canilla de llops que l’obeeixen cegament. La imatge del pastor en el cristianisme simbolitza Jesús guiant els seus fidels, mentre que el Pare Llop sembla haver-se associat al Dimoni, comandant els seus diables. Sigui com sigui, si la Molsosa protegia els boscos, però no en sortia, el Pare Llop protegeix els animals que els habiten i no té cap objecció a baixar als nuclis poblacionals i portar els seus llops a atacar els ramats que estaven a resguard als seus corrals.
El culte al llop com a animal apotropaic i psicopomp ja ens ve dels temps ibers, i potser d’abans. I a tot el món trobem cans, gossos i llops espectrals o demoníacs que ataquen les persones. Al territori català tenim també un ésser amb nom propi, el Dip, que sembla fer les seves malifetes al poble de Pratdip, un ca fantasmal i amb una pota més curta que les altres, el nostre famós intersigne, que atacava borratxos i persones que es passejaven de nit pels límits de la població. Veiem aquí que les víctimes preferides per al Dip eren aquelles que no respectaven les normes de la societat, d’allò que estava “ben fet”. Trobarem aquest mateix esperit alliçonador als mites que ens han arribat sobre el Pare Llop, però no vull desviar-me del nostre tema principal.

Els llops són éssers temuts per l’home. Aquí a Europa és el depredador més gran que podem trobar durant les fredes nits d’hivern. A més, té la capacitat de danyar l’ésser humà si en té la necessitat. I dic si té la necessitat perquè el llop no sol atacar gratuïtament les persones, de fet només descendia de les muntanyes les nits més fosques de l’hivern quan la gana i el fred glacial l’obligaven. Però llavors, en buscar aliment, atacava els animals de les granges dels homes, i els llops tenen una característica especial en els seus atacs, ja que la seva naturalesa els obliga a seguir matant els animals que es trobin a la seva proximitat encara que ja en tinguin prou menjar. És el seu instint, han de seguir caçant, potser com a mode de supervivència, fins que tots els animals de la cleda han caigut sota el seu atac. És llavors i només llavors que pot saciar la seva gana alimentant-se d’alguna de les seves preses. Aquesta característica ha fet creure al pastor humà que el llop gaudeix matant. I que aquest gaudi només pot haver nascut de la maldat, i aquesta maldat és la característica principal dels diables. Així que si els llops són els diables, és Pare Llop ha de ser, com abans hem vist, aquest pastor de diables que només pot ser el Dimoni, o Satanàs. O almenys així se’l veia.
Des de temps immemorials se sap que l’ésser humà ha ofert ofrenes als llops per calmar els atacs i guanyar-se la seva benevolència. De vegades es deixaven les restes del carnisser en aquest límit que separa la població del bosc, perquè el llop les prengués i no avancés més. En altres ocasions es portava al bosc un bell carner per alliberar-lo i que quedés a disposició dels llops, i aquests poguessin saciar la seva fam. A Catalunya, a diferència de la roda de les estacions que solem seguir en el paganisme, no situem l’època del contacte entre els mons a Samhain, sinó que la situem entre la nit de Nadal (o el solstici d’hivern, abans que l’Església desplacés el calendari natural) i el dia de reis. Tant al Nadal com a la seva antípoda, a Sant Joan, s’atenua la barrera entre els mons i es permet que els éssers que habiten l’altre món penetrin aquest. En tots dos moments hi havia la tradició de protegir el bestiar d’aquells éssers misteriosos de l’altra banda que els podien danyar. Per Nadal, es deia, que just en el moment liminal de la mort del Sol i la seva resurrecció, al punt mitjà del solstici o, tradicionalment la nit de Nadal, el Pare Llop passava per les cases a reclamar el seu tribut. Pensem que també aquest és el moment en què la tradició ens parla de la cacera salvatge, la processó de les ànimes, i els vols de les bruixes tot seguint la deessa Diana.
La cacera salvatge no és només pròpia dels països del nord. Al Mongrony trobem la llegenda del Compte Arnau, de qui també es diu que va acompanyat dels seus gossos espectrals, tot i que en aquest cas eren gossos i no llops. I també trobem la llegenda del mal caçador, totes dues llegendes arriben a confondre’s en alguns llocs, com el Ripollès i la Garrotxa. Es diu que ambdues processons infernals, tant la del Compte Arnau com la del mal caçador, són precedides per un udolant vent gelat, que dona peu a un estrèpit terrible de cascs de cavalls i urpes de gossos que troten a tota velocitat, el tremolor inhumà de la terra enmig de lladrucs i terribles udols que gelen l’ànima del més valerós. O almenys això reporten aquells que han tingut la sort, o la desgràcia, de ser testimonis del succés.
Com dèiem, un humà salvatge i espectral comandant una host de gossos. En tots tres casos amb el seu halo infernal, tots tres relacionats amb el solstici d’hivern, la nit, i la fractura del vel entre els mons. I, per descomptat, tant Arnau, com el mal caçador, com el Pare Llop representen la solitud, la solitud glaçada i tètrica de l’hivern. No podíem si no esmentar aquí aquests grans paral·lelismes.
Però el Pare Llop també té paral·lels en algunes persones acusades de comandar llops. Trobem en alguns actes de judicis de bruixeria que va haver-hi bruixots homes acusats d’encortadors de llops o llobaters, essent jutjats i executats per bruixots.
L’altre moment liminal de l’any, per Sant Joan, els pastors solien recitar el Pare Nostre del Llop, sobretot a la zona de la Jonquera i de Massanet de Cabrenys. Qui el recitava eren els homes, ja que és tradicional el tracte de l’home amb el llop, i el de la dona amb la guineu. Al Lluçanès els pastors es reunien en una cruïlla de quatre camins, un altre lloc liminal per excel·lència, i feien ritus de protecció per als ramats, que solien incloure el fet de posar-los cascavells o campanes protectores. Però per més que tinguem tot aquest bagatge terrible i ferotge, i tots aquests mètodes de protecció, la llegenda que ens ha arribat del Pare Llop no és terrible, sinó alliçonadora. Aquesta diu així:
Pel que sembla això va passar un any que a l’hivern va fer molt, molt fred. Una de les nits més glaçades, el Pare Llop va baixar de les muntanyes a buscar refugi i menjar en un dels masos de la vall. El masover que li va obrir la porta no va voler deixar-lo entrar ni li va donar res, ja que per la seva imatge descuidada i animalesca li va semblar un captaire. Hi ha històries que diuen que fins i tot el va fer fora a garrotades. Des d’aquell dia, però, es va adonar que els seus ramats minvaven per l’atac dels llops, molts dels seus animals morien sota les seves mandíbules i els llops semblaven reconèixer les ovelles que eren d’ell i centraven en elles els seus atacs. A poc a poc va perdre tots els animals i la riquesa. Es va quedar en la pobresa més absoluta. En consultar amb persones coneixedores de la situació va comprendre que aquell mendicant a qui havia fet fora era en veritat el comandant de les hosts de llops que havien atacat el seu ramat. Així que per apel·lar a la seva benvolença va carregar el sarró de menjar i bon vi i se’n va anar a la seva cerca. En trobar-lo li lliurà el menjar i li va prometre que mai no tornaria a negar-li l’entrada a casa seva, que les nits de més fred anés a trobar-lo que el deixaria passar la nit a l’escalfor de la seva llar. Es diu que, a partir d’aquell moment, mai més va patir l’atac de cap llop i va poder refer els seus ramats ràpidament i recobrar la seva fortuna.

Al meu entendre, i tal com hem vist amb la Molsosa (i ja que estem, amb el Diable), com que no podem domesticar allò salvatge, ho domestiquem dins dels nostres mites per perdre’ls la por i el respecte que mereixen, com a Divinitats salvatges i ancestrals del territori que són. I aquesta història és, ja et dic que sempre sota el meu parer, un bon exemple.
En tot cas i en nom de la transmissió de la tradició, m’agradaria posar a la teva disposició l’oració del Pare Nostre del Llop, perquè prenguis a bé formar-te les teves pròpies impressions. No abans, però, de recordar-te, que aquesta oració i la seva tradició va néixer i va perviure durant una època en què estava viva la fe dual, és a dir, un curiós i ancestral matxembrat entre antigues creences paganes i les imposades pel cristianisme.

Pare nostre del llop:

«Nostre Senyor e mossen sent Pere se n’anaven per lur camí
e ‘ncontraren lo lop lobas.
«E on vas, lop lobas?»,
se dix nostre Senyor.
«Vau a la casa d’aytal,
menjar la carn e beure la sang d’aytals.
«No o faces, lop lobas!»,
se dix nostre Senyor.
«Ve ten per les pastures
menjar les herbes menudes;
ve ten per les muntanyes
menjar les herbes salvatges;
ve te n’a mija mar,
que aci no puxes res demanar!»

I fins aquí aquest article que t’ha portat a descobrir (espero) algun detall amagat de la Molsosa i el Pare Llop, per mi dos deus ancestrals d’aquest territori. Pot ser el pròxim cop que vagis al bosc les ombres et parlin de forma diferent i puguis llegir, entre línies dels seus xiuxiuejos, el poder dels Deus que els habiten. I tant de bo que, des dels seus amagatalls, et mirin amb bons ulls…

Bibliografia principal:
Amades, Joan. Costumari Català (1987). Salvat editors. Barcelona.
Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana (1998). Editorial Barcanova. Barcelona.

Recursos web:
Llegendarium (https://www.llegendesdecatalunya.cat/) Versió complerta (Patreon). Articles (última data de consulta 01/02/2023):
*El Llop (I): Llegendes de pagesos i llops.
*L’Home Llop a Catalunya (I): De la Dama Blanca a la Dona Llop de la Cerdanya.
*La Ginebreda: Coves, Mort i Ginebró.
*Els Dips: Gossos Vampirs, Criptids, i el Culte al Llop.
*El Compte Arnau (I): La Cacera Salvatge.
*L’Home Salvatge (I): Simiots, de la Salvatgia a la Caricatura.
*La Molsosa: Filla del Foc Negre
*El Pare Llop: Oracions Ferotges.