TRISTANY i ISOLDA (Cicle artúric 5a part)

TRISTANY i ISOLDA
Tancaré la sèrie d’articles amb Tristany i Isolda. Una llegenda d’arrels celtes, que no pertany exclusivament a la matèria de Bretanya i s’ha anat reestructurant al fil dels anys i de les nombroses “reinterpretacions”.
Recordeu l’article sobre llegendes celtes de triangles amorosos? Triangles d’amor i de mort? Hi veig moltes similituds entre les llegendes de Grainé, Diarmaid i Finn, la de Deirdré, Noisé i Conchobar i la d’Isolda, Tristany i Marc.
Tomàs d’Anglaterra, poeta anglonormand, clergue de la Cort d’Henry II Plantagenet i Aliènor d’Aquitània va escriure la versió “cortesa” de Tristany i Isolda als voltants de l’any 1160.
Emfatitza el dilema moral i la poció. El filtre d’amor és una excusa per escapar de la moral medieval i suavitza l’adulteri… no tenen la culpa, la té el filtre i també les maledicències de l’entorn de Marc.
Acaba amb l’exili de Tristany a la Bretanya i el seu casament amb Isolda de les Blanques mans.
Wagner s’inspirà en Gottfried von Strasburg (segle XIII) que s’havia inspirat en Tomàs d’Anglaterra!
En l’òpera de Wagner, Morhold no és un monstre golafre, és l’ex-promès d’Isolda matat per Tristany. Isolda vol venjar-se de la traïció de Tristany. Li farà beure una poció letal, ella també en beurà, però s’equivoca de flascó i és un filtre d’amor. En lloc de morir junts estan lligats per l’amor per sempre.
Una vegada Isolda casada amb Marc, no s’acaba la relació amb Tristany. Els amants es troben de nit al bosc. Marc els sorprèn, abraçats.
Tristany, ferit de mort per Melot, un cavaller d’Artur, es transportat a la Bretanya.
Tristany agonitzant espera l’arribada d’Isolda i mor als seus braços. Marc arriba amb Brangania, dama de companyia d’Isolda, que li ha explicat l’assumpte de la poció. Marc té la intenció de perdonar i unir-los. Però és massa tard: Tristany és mort. I mor Isolda, abraçada a Tristany, transfigurada, en una de les més boniques peces musicals mai escrites…
Thomas Malory (segle XV) és, com sempre, un “popurri” a la seva manera.
En “Le Morte Darthur” hi ha cert paral·lelisme entre Sir Tristram de Lyones i Lancelot. Marc és un personatge odiós com ho podien ser Finn i Conchobar (veure articles anteriors). Morgana és la malèfica que dona a Marc la llança perqué mati Tristany mentre toca l’arpa.
Prefereixo, de lluny, la versió bretona (transcrita per Yann Brekilien) en la que, al final, decideixen sotmetre’s al judici del rei Arthur.
Aquí la teniu:
El rei Marc de Cornualla havia de pagar cada cinc anys a Irlanda un tribut de 300 noies i 300 nois per al Morholt, un monstre, germanastre de la reina d’Irlanda (en les versions menys “gore” només són 10 nois i 10 noies…).
Ningú era suficientment fort i valent per enfrontar-se a la força de gegant i als poders màgics i malèfics del Morholt.
No us recorda el Minotaure grec? És un mite arquetípic comú al gènere humà des dels segles dels segles, producte de l’inconscient col·lectiu de la humanitat: el monstre devorador que només l’Heroi pot vèncer.
Tristany (Tristram, Tristain) és el nebot de Marc. Li fa una visita al seu oncle just quan arriba a terme la “comanda” de les 600 víctimes o 20!
Demana permís a Marc per desafiar el monstre. Reganyós, Marc accepta.
El combat té lloc en una illa entre Irlanda i Cornualla. La lluita és cruenta.
Tristany està ferit però va poder assestar-li al Morholt un cop tan fort al cap que el va matar i la seva espasa s’esquerdà. Un bocí quedà clavat al crani del monstre.
La reina d’Irlanda plora la mort del seu germà i Isolda (Iseult, Ysolde), la mort del seu oncle. No entenc com es pot plànyer la pèrdua d’un esser tan repugnant i tenebrós. Però sense això no hi hauria llegenda, oi?
Quan estan a punt de donar-l’hi sepultura, Isolda descobreix el tros d’espasa clavat al crani del seu oncle i el guarda en una capseta d’ivori.
Tristany torna a Cornualla, però molt malferit, perquè l’espasa del Morholt estava enverinada i la ferida és cada vegada més lletja i pudent.
Demana que el deixin a la deriva, en la seva barca, amb la seva arpa, cap al Tir na nÓg. Però vet aquí! Derivant, derivant, els corrents el tornen a Irlanda! Uns pescadors el recullen a dues passes de la mort. Ha perdut el coneixement i el porten al castell.
La reina és remeiera i maga, i Isolda l’ajuda. Les seves herbes i pocions retornen Tristany a la vida.
Quan aquest es desperta, revifat, se n’adona del perill si descobreixen la seva identitat i simula ser un músic de nom Tantris, explicant que el seu vaixell va ser assaltat per pirates.
Una vegada restablert, s’ofereix per ensenyar música i cant a Isolda. Isolda i Tristany comencen a sentir néixer una dolça atracció…

“Tristan and Isolde”, Edmund Blair Leighton
Abans que la cosa vagi a més, Tristany, prudent, prefereix tornar a Cornualla.
A la Cort del rei Marc, reben Tristany com un heroi.
I tant! i tant que els barons, gelosos de l’ascendent que té Tristany sobre el seu oncle, voldrien que Marc es cassés i tingués descendència ràpidament.
Marc diu que només es casarà amb la dona del cabell d’or deixat aquell matí per una oreneta a la seva finestra!
Tristany deu tenir un diploma medieval de genètica i biologia perquè sols de mirar el cabell, reconeix el cabell d’Isolda!!! Quin crac!
I serà Tristan l’encarregat d’anar a demanar la mà d’Isolda per al rei Marc.
Torna a Irlanda.
Tan sols atracar al port els acullen els glapits salvatges i vapors de sofre d’un drac que cada matí s’està cruspint ramats sencers i avança cap a la vil·la.
L’endemà, a trenc d’alba, Tristany va a l’encontre del drac que es desperta de mal humor. Tristany enfonsa la seva llança a la gola del drac. El seu cavall mor calcinat per la flamarada. Tristany, a peu, clava la seva espasa al cor del drac que cau fulminat. Aleshores li talla la llengua i se’n va. Però, intoxicat pels vapors pestilents, s’esfondra desmaiat a la vora de l’estany.
El senescal del rei, enamorat d’Isolda, personatge roí i covard, havia seguit Tristany sigil·losament. Troba el cadàver del drac davant del seu cau i el cadàver de Tristany (pensa que és mort). Talla el cap del drac i, triomfant, torna a palau per demanar la mà d’Isolda. Coneixent la covardia i la falsedat del senescal, Isolda demana uns dies de reflexió. Amb la seva dama de companyia Brandwen i un escuder van a investigar sobre el terreny. Troben l’escut de Tristany, l’esquelet calcinat del cavall i el cos de… Tantris, “l’ex-profe” de música!… que té entre les seves mans la llengua del drac! D’aquesta manera es fa palesa la mentida del senescal.
Porten Tristany al castell i comencen les cures d’herbes màgiques i pocions.
Quan Isolda vol netejar l’espasa de la sang del drac se n’adona que està esquerdada, la compara amb el bocí guardat a la capseta d’ivori i… coincideix! Se li encén la sang, el seu primer impuls és matar Tristany amb la seva pròpia espasa. Ell li diu que la seva vida li pertany a ella, només a ella, i espera l’estocada final. Isolda deixa caure l’espasa a terra i s’abracen.
Malauradament li anuncia que ha vingut per demanar la seva mà… per al seu oncle, el rei Marc de Cornualla. La que s’esfondra ara, lívida, és Isolda! Però per assegurar la pau entre els dos països ha d’acceptar el seu destí. I comencen els preparatius per embarcar.
La reina d’Irlanda, la tieta maga, ha anat observant les mirades entre Isolda i Tristany. No se’n refia. I, per evitar incidents diplomàtics, li dona, d’amagat, a Branwen un flascó amb un filtre d’amor perquè el beguin Marc i Isolda el dia del casament, per tal que Isolda s’enamori de Marc i oblidi Tristany.

“Tristan and Isolde with the potion”, John William Waterhouse
Ai las! durant la travessia, una nit de molta calor, Tristany i Isolda, assedegats, demanen un beure, Brandwen s’equivoca de flascó i beuen el filtre d’amor! Brandwen, horroritzada, confessa el seu error. Tristany i Isolda intenten lluitar contra la passió que els devora però no poden resistir-s’hi i dormen junts la resta del viatge.
Un parèntesi: ja en els primers articles vaig subratllar que contràriament a les concepcions llatines i cristianes les dones celtes tenien més llibertat d’escollir amb qui volien estar.
Amb la cristianització, la reinterpretació dels copistes medievals (generalment monjos) i el masclisme imperant, la castedat es convertí en condició número 1. Isolda ja no és verge i per cobrir la “relliscada” i rectificar l’error de Brandwen amb les pocions, serà Brandwen qui, a les fosques, passarà la nit de noces amb Marc, i al despuntar el dia, Isolda deixarà el llit de Tristany per al de Marc.
El filtre aquí és l’equivalent del “geis” celta (veure articles anteriors), una força màgica, un encanteri, que et lliga al teu destí irremeiablement.
I Marc, igual que Finn o Conchobar, no pararà fins a venjar-se.
Tot rutlla un temps, però Tristany i Isolda no poden amagar per sempre els seus sentiments i les seves fugides nocturnes al bosc. Una nit Marc, furiós, els sorprèn dormint junts, alça l’espasa per matar-los, però no ho fa i aquí tenim els dos finals… l’exili de Tristany i les seves segones núpcies o el judici d’Arthur.
Per la qual cosa prefereixo la versió bretona de “fin’amor” en la que Marc es queixa a Arthur i tots decideixen sotmetre’s al seu veredicte. El resultat del judici té un toc humorístic i triomfa l’amor sobre les lleis.
Arthur estableix un diàleg i fa de mediador entre Marc i Tristany. Proposa que un d’ells estigui amb Isolda quan els arbres tinguin fulles i l’altre quan no en tinguin. Marc, el marit, escull “quan els arbres no tingui fulles, perquè és quan les nits són més llargues”!
Isolda exulta: “el grèvol, el teix i l’heura conserven les seves fulles tot l’hivern i seré amb Tristany tota la vida…!” Què us sembla?!
L’altra versió, però, és la més coneguda, la “clàssica”, la dramàtica! Tristany i Isolda no poden ser units més que en la mort.
Isolda dels Cabells d’Or accepta tornar amb el seu marit legal, Marc. Tristany se’n va a la Bretanya per oblidar Isolda dels Cabells d’Or i, finalment, es casarà amb Isolda de les Blanques Mans.
Tristan és un personatge turmentat, i patètic, un pèl neuròtic, que no para de batallar, en una espècie de cursa suïcida fins que passa el que ha de passar.
Està ferit de mort i envia una nau amb un missatger per cridar Isolda dels Cabells d’Or, la única que el pot guarir. Allitat i afeblit, no pot mirar per la finestra i li demana a Isolda de les Blanques Mans d’anunciar-li si la vela és blanca (és perquè Isolda dels Cabells d’Or ha acceptat venir) o si la vela és negra (Isolda no ve).
Isolda de les Blanques Mans, gelosa, menteix anunciant que la vela és negra i Tristany mor de la ferida i de pena. Isolda, quan arriba, mor de dolor sobre el cadàver de Tristany.
Seran enterrats junts i en algunes versions Marc plantarà un roser i una vinya que s’enllaçaran per sempre.

“Mort d’Isolda”, August Spiess
La manera més bonica d’acabar aquest article i concloure el cicle celta i artúric, serà la transcripció de només 10 versos d’un poema de Marie de France. La recordeu? Filla d’Aliènor d’Aquitània. Fou la que encarregà a Chrétien de Troyes “El Cavaller de la carreta” (veure article anterior “Arthur, Ginebra, Lancelot”).
Una petita joia de la literatura femenina medieval, de 118 versos, en llengua d’Oïl de l’any 1170: “Le Lai del chevrefoil”, de Marie de France.

“Lai del chevrefoil”, Lai del lligabosc
D’euls deus fu il autresi
cum del chevrefoil esteit
Ki a la codre se perneit:
Quant il s’i est laciez e pris
ensemble poënt bien durer
mes ki puis les volt desevrer
li codres muert hastivement
e li chevrefoil ensement
“Bele amie, si es de nus:
Ni vus sanz mei, ni mei sanz vus!”

Ells dos eren la imatge del lligabosc
Que a l’avellaner s’uneix:
Quan s’hi ha enllaçat i pres
i enroscat al voltant del tronc
l’un amb l’altre poden romandre així
si algú però els vol separar
l’avellaner mor ràpidament
i el lligabosc també
“Bella amiga, així som nosaltres:
Ni vos sense mi, ni jo sense vos!”

Nolwenn, germana del Templo de la Diosa