PERCEVAL EL GAL·LÈS I EL GREAL (Cicle artúric 4a part)

PERCEVAL EL GAL·LÈS I EL GREAL
La noció de cavalleria iniciàtica és típicament celta i precristiana. Recordeu l’exèrcit d’elit dels fianna? (Veure articles anteriors).
Chrétien de Troyes recuperà la llegenda de “Peredur” dels Manigobion i la convertí en “Perceval el Gal·lès o el Conte del Greal”. És el primer text en el que es menciona el Greal.
Chrétien de Troyes el va escriure el 1180 per al comte de Flandes però va morir abans d’acabar-lo.
“Perceval el Gal·lès” serà la matriu que alimentarà els escrits dels continuadors, prioritzant la recerca del Greal.
S’atribueix a Robert de Boron la trilogia en prosa “Joseph (d’Arimatea)-Merlí-Perceval” o cicle petit. Boron cristianitzarà la llegenda: l’antiga religió pagana serà l’“infernal” i la cristiana, la bona!
Aleshores el Greal, representant la recerca de l’absolut i la relíquia per excel·lència, passarà de ser un plat per presentar una hòstia (Chrétien de Troyes) a ser un calze (Robert de Boron). I la llança que sagna (Chrétien de Troyes) passarà a ser la Santa Llança (Robert de Boron) que va ferir Jesús.
“Gradalis”, “gradale” en llatí medieval, només era una escudella, un plat fondo.
Perceval:
Perceval és un nen que la mare manté voluntàriament apartat de tot el que té relació amb la cavalleria, les armes i la guerra. Perquè? Per evitar que mori tal com va passar amb el seu marit i els sis germans de Perceval.
El jove Perceval va creixent, ignorant i ingenu. És entendridor i rústec!
Fins el dia que el destí i la “vocació” topen amb ell. Apareixen, sortint del bosc, uns cavallers tan rutilants i bells que Perceval pensa que són àngels.
Quan li diuen que són cavallers de la Taula Rodona, el vailet, bocabadat, tenallat per la curiositat, no para de preguntar: – Què és això?… una llança… i això?… un escut… una armadura… una cota de malles… uns estreps… una sella… un elm… una espasa…
Quan marxen, Perceval només té una obsessió: imitar-los i anar a la Cort d’Arthur a Cardoel, ben decidit, tant sí com no, perquè el rei el faci cavaller!
Agafa un cavall de llaurar, li confecciona arnés i brides amb regnes de conrear i s’inventa una sella i uns estreps de vímet i, com que no té llança ni espasa, però és un campió de javelina, fabrica javelines de fusta de boix.
La mare, veient-lo armat d’aquesta guisa, està a punt de desmaiar-se, però entén que no hi ha res a fer. El seu fill acaba de tenir la revelació de la seva vocació: ser un cavaller. I res l’aturarà.
Abans que marxi, li fa una llista de recomanacions a seguir d’allò més curioses! “Ves a la Cort d’Arthur… Quan vegis una església, entra-hi i resa el Pater… Si sents els crits d’una dama, defensa-la… Sigues atent amb les dames, corteja-les… Si veus una joia, agafa-la i regala-la a algú”.
Perceval, abans de marxar, es girarà una última vegada, veurà la seva mare desmaiada com morta, però no tornarà enrere….
Anys més tard, Perceval descobrirà que les dificultats que va tenir amb el Greal ve de la mort de la seva mare, morta de pena quan ell va marxar.

“Chivalry”, Frank Dicksee
Quan arriba a les portes del castell del rei Arthur, Perceval es troba amb un Cavaller Vermell que es mofa d’Arthur, tot brandant una copa d’or i fanfarronejant d’haver-la tirat a la cara de la reina Ginebra.
Perceval es presenta a la Cort demanant permís al rei per prendre l’armadura del cavaller de la porta. Keu, el senescal, que destaca per la seva mala baba, es mofa de Perceval, del seu abillament i de la seva ingenuïtat demanant l’armadura vermella.
En canvi, el bufó del rei i una damisel·la alaben Perceval pel seu coratge.
Keu, enrabiat, li fot una puntada de peu al nan, que el deixa sense sentits, i una bufetada a la dama. No té res a veure amb el “fin’amor” cortès, oi? Perceval, més endavant, venjarà la crueltat de Keu envers ells.
De moment només té una idea fixa: quedar-se amb l’armadura, les armes i el cavall del Cavaller Vermell i ser armat cavaller. Arthur no està d’humor i per treure-se’l del damunt li diu que si la vol, l’armadura vermella, que l’agafi i se la quedi!
Perceval surt i, com si res, mata el Cavaller Vermell encertant-l’hi el tir d’una javelina a l’ull. Amb l’ajuda d’un escuder, despulla el Cavaller Vermell, vesteix l’armadura com pot, regala el seu cavall a l’escuder, mana tornar la copa de l’ofensa a la reina. I se’n va al galop!
Sense parpellejar ni acomiadar-se’n, amb la ingenuïtat que el caracteritza i orgullós lluint l’armadura vermella pengim-penjam.
Pel camí troba un Cavaller que, veient aquesta “quincalla” ambulant, s’ofereix a ensenyar-li com portar bé les armes, com portar l’escut, la llança, les regnes i li aconsella no matar “tot quisque” a la primera, aprendre a mossegar-se la llengua abans de parlar i evitar fer preguntes innecessàries si la gent no te les demana. Aquest instructor-protector es diu Gornemant. S’encarregarà d’anar polint la personalitat encantadora, rústega i “naïf” de Perceval, un pupil que progressarà molt ràpid.
Un parèntesi: Recordeu les llegendes celtes dels primers articles? Recordeu què era un “geis” (obligació o prohibició màgica que no es pot transgredir so pena de desencadenar catàstrofes)?
En el “Peredur” dels Manigobion, el “geis” de Peredur és que “quan vegi una cosa extraordinària que no pregunti si no la hi expliquen”. I Chrétien de Troyes manté aquests ressons de llegendes celtes amb Gornemant aplicant-li la mateixa recomanació: “quan vegis una cosa extraordinària, no preguntis si no t’ho expliquen”.
Serà Gornemant que l’armarà cavaller. Aleshores, Perceval emprendrà el seu camí iniciàtic, buscant reptes.

“La Belle Dame sans Merci”, Frank Dicksee
Una tarda, arriba a un castell ruïnós, on demana asil per passar la nit. No hi ha ni pa ni blat ni vi, només un mica de palla per al cavall. És el castell de Blanchefleur (Blancaflor), que resulta ser la neboda de Gornemant.
Està desesperada i li explica a Perceval la situació: està sotmesa al xantatge i al setge de l’abjecte Clamadeu. Ja no poden resistir més perquè ha fet presoners gairebé tota la gent de la seva guarda i l’endemà han de rendir-se. Blancaflor, plorant, li confessa que prefereix suïcidar-se a ser la presa de Clamadeu. Perceval la consola. Per asserenar-la, la convida a dormir junts… “castament”, i promet defensar-la, ella i la seva gent.
L’endemà, Perceval accepta lluitar contra el senescal de Clamadeu. El venç i, recordant les recomanacions de Gornemant, li perdona la vida si avui mateix porta al castell queviures per a 100 persones i si va a la cort d’Arthur explicant-li qui és, qui l’ha vençut i posant-se al servei del rei. I així va ser… abundància per sopar i tranquil·litat per dormir!
L’endemà accepta lluitar contra Clamadeu en persona, furiós. Perceval el venç, mateix guió: li perdona la vida si avui mateix porta al castell queviures per a 200 persones i si va a la Cort d’Arthur explicant-li qui és, qui el va vèncer i posant-se al servei del rei.
I així Perceval alliberà el castell amb gent ben alimentada i tornaren tots els soldats de la guarda presoners de Clamadeu.
És curiós, si donen la seva paraula de cavaller, obeeixen i la compleixen!
Tres setmanes més Perceval continuarà la seva iniciació a l’amor. I quan veu que tot està en ordre i ben administrat, malgrat els plors de la damisel·la i les lamentacions de tota la gent del castell, se n’anirà.
No deixa de ser un cavaller en busca de reptes!

“Parsifal on the way to the Grail Castle”, Ferdinand Leeke
Perceval té intenció de tornar a casa per saber si la seva mare està bé.
Arriba el moment que vol creuar un riu, però no hi ha cap gual ni pont. Segueix la riba i es troba amb una barca i un pescador.
El pescador li proposa passar la nit al seu castell.
Resulta ser un rei, però un rei discapacitat, un rei coix.
És l’hora de sopar en la gran sala quadrada. Entra un escuder amb una espasa i un missatge: és un regal de la neboda del rei per a Perceval, que l’accepta sense preguntar.
Passen uns criats amb canelobres i ciris brillants com sols, i un escuder amb una llança blanca que sagna. Perceval, recordant les recomanacions de Gornemant, fa un esforç per no preguntar.
Passa una damisel·la portant una escudella d’or incrustada de pedres precioses i un plat d’argent. Perceval, amb els ulls com taronges, tampoc no pregunta!
Van sopant i cada vegada, entre plat i plat, passa i repassa el Greal.
(Nosaltres sabem que és el Greal que alimenta el rei pescador) Perceval, però, es mossega la llengua i no pregunta!
Finalment el rei es retira per dormir, portat per quatre criats.
Perceval, pensarós i mut, decideix que demà preguntarà als criats abans de marxar.
Quan es desperta, el castell està desert. Truca a totes les portes i no responen. El seu cavall està esperant, guarnit. El pont llevadís s’aixeca i es tanca sol darrere seu quan surt del castell…
Perceval entra al bosc i sent els plors d’una damisel·la. Està asseguda sota un roure, abraçada a un cavaller decapitat. La noia li pregunta si ve del castell del rei Pescador. Li diu que sí. Ella explica que el rei Pescador és coix, mutilat per una llança. “Vas preguntar perquè la llança sagnava? Vas preguntar on anaven amb el Greal? Qui és la persona que viu del Greal?” Perceval diu que no.
La noia es desfà encara més en plors! “Desgraciat Perceval! Fent preguntes hauries guarit el rei i el país sencer!”
Un parèntesi: Recordeu els reis celtes que no podien regnar si tenien un problema físic (Nuada i el seu braç d’argent forjat per Goibniu). (Veure els primers articles). Aquí trobem uns rerefons de llegendes celtes…
La noia, sanglotant, li diu que és la seva cosina i, per acabar-lo d’adobar més, que ell té la culpa de la mort de la seva pròpia mare, morta de pena.
Perceval, devastat, no sap què fer i ni es menciona si ajuda la damisel·la a donar sepultura al cavaller decapitat!
Suposo que, després del xàfec d’acusacions i retrets tan greus, qualsevol necessitaria una bona teràpia! Perceval, esmaperdut, comença a vagar sense rumb i, per atzar, s’atura a prop del campament dels cavallers d’Arthur.
Mira com una oca blanca intenta fugir d’un falcó. Està ferida i tres gotes de sang cauen sobre la neu, però el falcó la deixa anar. Perceval es queda en trànsit, hipnotitzat per les tres gotes de sang sobre la neu, recordant la blancor de la pell, els llavis i les galtes vermelles de Blancaflor.
Sagremor, cavaller de la Taula Rodona, vol saber qui és aquest cavaller allà immòbil. Hi va i trenca la meditació amorosa. Perceval, amb un cop de llança, el fa caure del cavall. Keu es mofa de Sagremor quan torna a peu al campament. Arthur envia Keu a buscar el cavaller. Quan intenta treure Perceval de la seva meditació, Perceval li trenca la clavícula d’un cop de llança i, caient del cavall, Keu es trenca el braç. Finalment serà Gawain, amb paciència, empatia i bones paraules, que entendrà que el cavaller està pensant en la seva estimada, descobrirà que es tracta de Perceval i el portarà davant d’Arthur. El nan i la damisel·la, reconeixent Perceval, exulten i se senten venjats! Perceval acompanyarà la cort fins Carleon.
El tercer dia arriba a la cort una damisel·la lletgíssima sobre una mula encara més lletja! S’adreça directament a Perceval i el maleeix, l’acusa de no haver preguntat per la llança, pel Greal i pel rei. Perceval, abatut, li promet que no descansarà fins tornar a trobar el castell del Greal i de la llança que sagna, i farà totes les preguntes que no va fer.
A aquestes alçades del relat, Chrétien de Troyes deixa Perceval per Gawain.
En un llarg parèntesi, Perceval perd la memòria durant cinc anys, donant tombs, penedit. Fins que li diuen que al bosc viu un sant ermità. Perceval descobreix que és el seu oncle i es confessa. I…?
I… Chrétien de Troyes morirà abans de finalitzar Perceval!

La versió de Robert de Boron es diferencia una mica de la de Chrétien de Troyes. Hi ha canvis en les genealogies! Robert de Boron inventa una germana per a Perceval i és ella que li parlarà del Greal.
És Boron qui explica com Perceval vol seure al tretzè seient (veure article anterior).
El rei discapacitat és Bron, pare d’Alain, avi de Perceval, cunyat de Joseph d’Arimatea. Pescador perquè pesca el peix per a la taula de Joseph. És coix per una ferida de llança al maluc, el seu reialme és estèril, la terra buida. Si un dia es cura, el país tornarà a ser fèrtil.
El relat del sopar al castell és més o més el mateix que en Chrétien de Troyes: passen els plats d’argent, la llança, la copa i Perceval, tot recordant les recomanacions, no pregunta. Tornen a passar amb el Greal, la llança i no pregunta… L’endemà el castell està buit.
La noia del bosc l’acusa i el fa sentir culpable.
Perceval perdrà la memòria set anys, no cinc. Dos anys més que per Chrétien de Troyes! I cavalcarà, errabund, sense poder trobar el Castell del rei Pescador.
Aquí Boron s’inventa una intervenció de Merlí! Li prediu a Perceval que tornarà al Castell del Greal abans d’un any. Efectivament, després d’una tanda de proeses, tornejos, desgràcies i victòries, Perceval tornarà al Castell del Greal tal com ho havia predit Merlí i guarirà el rei Pescador perquè, per fi, farà les preguntes pertinents.
La veu de l’Esperit Sant es farà sentir perquè Perceval sigui el guardià del Greal i l’esquerda de la Taula Rodona es ressoldarà.
Després de l’últim viatge d’Arthur cap a Avalon, Merlí construirà el seu “esplumoir” per retirar-se a prop de Perceval convertit en sant ermità (ver articles anteriors).
En escrits i cicles posteriors a Robert de Boron, què passa amb el rei Pescador?
En el Cicle Post Vulgata del segle XIII, el rei Pescador l’ha ferit un tal Balin (?) amb la llança del destí (la que va ferir el costat dret de Jesús)

“Galahad”, George Frederic Watts
Thomas Malory deixa de banda Perceval, recupera Galahad de la Post Vulgata i en fa l’escollit.
Galahad, fill de Lancelot i Elaine (veure article anterior), el cavaller de l’escut blanc i creu vermella, és el cavaller dels ulls més purs per poder veure la Santa Copa i el més cast per ser digne de portar el Greal.
Serà el que curarà el rei Pescador.
Acabaré mencionant el “Parsifal” de Wagner (1882). Està inspirat en el “Parzifal” de Wolfran Von Eschenbach, de Baviera, dels segle XII i XIII, cavaller i poeta admirador de Chrétien de Troyes.
Òpera grandiosa, passada pel filtre del Romanticisme i del catolicisme exacerbat. Drama de renuncia i redempció! Obra d’art, però res a veure amb el “Peredur” primigeni!
Passa una mica el mateix amb Tristany i Isolda!… però això és un altra història i última per a la propera setmana!
…/… Continuarà

Nolwenn, germana del Templo de la Diosa