Arthur, who are you? (Cicle artúric 1era Part)

Arthur, who are you?
Perquè no podem resistir-nos a l’encant de la llegenda del Rei Arthur?
Què en sabem realment? Té una base històrica, un punt de partida històric convertit en llegenda? Té alguna cosa a veure amb les llegendes celtes? Hi ha un corrent cèltic versus un corrent cristià?
Les llegendes van ser primerament de transmissió oral molt abans de convertir-se en literatura. El meu punt de vista personal és que el mite del Greal és un vestigi arcaic pagà cristianitzat. Recordeu la caldera de Dagda, en el meu primer article?
La “Matèria de Bretanya” inclou totes les narracions al respecte, siguin gal·leses, anglo-normandes o franceses, en llatí medieval o baix llatí.
No hi ha cap versió que sigui històricament fiable però totes són atractives i ens fascinen. Us en faré cinc cèntims.
Segle IX: la “Historia Brittonum” del clergue gal·lès Nennius és qüestionada per molts historiadors. Nennius pretén escriure la història dels bretons des dels orígens i serà el primer en mencionar Arthur.
Considera que, després del declivi gradual de l’Imperi Romà, Arthur era un líder brità del segles V i VI. Un heroi de la resistència dels britons contra els invasors bàrbars saxons i angles, antics mercenaris dels exercits romans.
Parla de la gran victòria dels britons i d’Arthur a la Batalla de Mont Badon 516-518 d.C. I de la Batalla de Camlann 537-539 d.C on suposadament va morir Arthur.
Segle XII: No oblidem que som a l’època de les Croades.
Entre 1130-1136, Geoffrey de Monmouth, clergue gal·lès, escriu en llatí la “Historia Regum Britanniae”. Els historiadors la consideren una creació literària més que una obra històrica fiable però serà font d’inspiració per a altres autors. Montmouth remunta el llinatge d’Arthur a un tal Brutus de Troia, descendent d’Aeneas. Seria per “pseudo-etimologia” Brut, Brit, britons…?
La història de la concepció d’Arthur sembla calcada sobre el mite de Júpiter, Alcmena i Amfitrió. Del trio Júpiter, Alcmena, Amfitrió en va néixer Hèrcules. Del trio Uther Pendragon, Ygraine, Gorlois, en naixerà Arthur…
Uther Pendragon desitja Ygraine, esposa de Gorlois, duc de Tintagel. Gràcies a la màgia de Merlin, Uther Pendragon es presenta a Ygraine amb l’aspecte de Gorlois i de la relació en neix Arthur. La mateixa nit el Gorlois de veritat mor al camp de batalla.
Amb Montmouth ja tenim tots els ingredients principals… Uther Pendragon, Merlí, Ygraine, Arthur, Excalibur, Morgana, Mordred el traïdor i Avalon…
Arthur encarnant l’ideal cavalleresc, el rei prestigiós nascut en Tintagel.
Tot s’ha de dir que Montmouth, abans de la “Historia Regum Britanniae”, havia escrit “Les Profecies de Merlí”!
Segle XII: 1155. Va tenir tan d’èxit l’obra de Montmouth que 20 anys més tard, Robert Wace, un canonge anglo-normand, tradueix i adapta l’obra de Geofrey de Montmouth per a Elianor d’Aquitània i el seu espòs Henri II Plantagenet: el “Romanç de Brut”, creant a mida una mitologia artúrica en relació amb el llinatge de Henri II. En fa l’hereu legítim d’Arthur. És el primer en mencionar la Taula Rodona.
Al mateix temps s’inventa i es crea per als Plantagenet una necròpolis arturiana a Glastonbury (Somerset): els monjos de Glastonbury hi van trobar una creu que suposadament identificava les tombes d’Arthur i Ginebra! I així va remuntar el “turisme” religiós a Glastonbury!
Aquí un parèntesi:
Pel que fa la tomba d’Arthur, cadascú tira la manta cap a seu cantó.
Per a Chrétien de Troyes, Avalon seria a la Bretanya francesa (“noblesse oblige”!). Efectivament a la Bretanya francesa actual hi ha una illa d’Aval a la costa d’Armòrica.
I jo pregunto… i si Avalon no fos altra cosa que una metàfora del Sidh celta?

“6 of Swords” del Tarot Celta
Segle XII: Entre 1176-1181, Chrétien de Troyes escriu… 15000 versos!
És un poeta francès de la cort de Marie de France i de Champagne. Marie és filla d’Aliènor d’Aquitània i de Lluís VII, el primer marit.
Per cert, Marie és, com la seva mare, culta, erudita, escriu versos i és força conegut el seu “Lai del chevrefoil” (1170) sobre l’amor dramàtic de Tristan i Isolde, una petita joia!
Chrétien de Troyes acomodarà “la Materia de Bretanya” al “fin’amor” cortès.
Va escriure: “El cavaller de la carreta”; “Yvain, el Cavaller del lleó”, “Perceval el Gal·lès, el Conte del Greal”.
Chrétien de Troyes va morir abans d’acabar la novel·la però ja hi apareixen nou elements: Lancelot, i va ser el primer en relacionar la història de Perceval amb el Greal.

“5 of Cups” del Tarot Celta
Al meu parer en Chrétien de Troyes les arrels cèltiques són evidents, s’hi endevinen trames de llegendes i mites celtes en el simbolisme de la recerca i el simbolisme de les navegacions (recordeu les travessies de Deirdré i Noisé?).
Amor de mortals i fades, recerca o trobades d’objectes màgics, les interdiccions màgiques i el resultat de les seves transgressions (recordeu el “geis” dels articles anteriors? Cú Chúlainn, Diarmaid, Fergus), metamorfosis, proves, encanteris, paranys màgics, monstres, túmuls sagrats, ponts, guals, boscos, illes llunyanes, l’Altre Món (el Sidh)…
L’Església, veient que no podia eliminar l’imaginari pagà, en va accentuar l’ambivalència: el mal, les bruixes, el diable, la nit, els encanteris versus el bé, el Greal, les verges virtuoses i les santes relíquies!
Recordeu els quatre talismans dels Tuatha Dé Danann? (veure articles anteriors) La pedra, l’espasa, la caldera i la llança… En les llegendes posteriors apareixen cristianitzades, reconvertides: la llança ja no és la llança de Lugh, sinó reconvertida en la llança que va ferir el Crist en la creu; la caldera regeneradora de Dagda, reconvertida en el receptacle sagrat del Greal; la pedra de Fal i l’espasa de Nuada, en la pedra que sosté l’enclusa on està clavada l’espasa que només Arthur podrà treure.
Els historiadors no coincideixen en la data dels Manigobion gal·lesos. Quatre narracions gal·leses a mig camí entre mitologia, folklore i història. Podrien ser narracions més antigues de tradició oral manuscrites al segle XII.
El que és cert és que Lady Charlotte Guest (1812-1895) al segle XIX, va ser la primera en fer-ne una curosa compilació i traducció de la qual s’inspirarà Tennyson. I al segle XX, se’n faran traduccions a altres llengües.
Segle XIII: Robert de Boron escriu en prosa. És un clergue francès de principis del segle XIII. S’inspirarà en Chrétien de Troyes i en Robert Wace i cristianitzarà completament la llegenda amb la recerca del Greal. El receptacle diví que va recollir la sang de Crist ve de Jerusalem. La relíquia la porta d’Orient Josep d’Arimatea que arriba ni més ni menys que a Glastonbury! I evangelitza Anglaterra, Déu n’hi dò! No oblideu que som encara a l’època de les Croades!
L’arquetip del rei i la recerca del Greal són sinònims de recerca de l’absolut, l’ideal difícil d’aconseguir. I sempre el cicle acaba amb el retorn a la Taula Rodona.
Em moltes narracions trobem una llança que sagna i convertida en relíquia.
Finalment Percival, una vegada trobat el Greal, deixa la vida de cavaller errant pel la vida contemplativa religiosa i monàstica.
No intenteu trobar genealogies senzilles i llocs fàcilment localitzables en les llegendes artúriques. Tampoc trobareu amb GPS el “Castell dels Grius”, ni el “Castell de les huit portes” o “el Castell de les Ànimes”. Són noms genèrics “el Bosc de les Ombres”, “El Bosc Erm”, “el Gual Perillós”, “el Pont del Drac” com els noms de certes persones: “La Damisel·la sense benevolència”, “El Cavaller covard” “La Dama de les Trenes Blanques”…
“El Rei Erm” o “Rei Pescador”, un rei invàlid, ferit per una llança i que ja no pot regnar, només pescar. No us recorda el rei Nuada i el seu braç d’argent o el rei Aillil Aulom ferit per Aine en legítima defensa, i que no poden regnar? (veure articles anteriors).
Als segles XIII i XIV s’expandeixen les llegendes artúriques a Itàlia, Alemanya, Països Nòrdics i la prosa n’afavoreix la difusió.
La societat somia amb el llinatge arturià, vol imitar la llegenda i proliferen les “Taules Rodones”, els torneigs a l’estil arturià i els afegits arturians als escuts.

“2 of Cups” del Tarot Celta
Molts infants es diuen Tristán, Arthur, Lancelot, Gauvain, Perceval, Blancaflor, Guinevere, Ysave, Ydoine, Odelys… I també tenen noms llegendaris gossos, cavalls, falcons i mascotes!
A part de Glastonbury, abunden les susdites tombes d’Arthur i Ginebra.
Segle XIV: també trobem una “Matèria de Bretanya” en llengua d’Oc
“El Romanç de Jaufré”, d’autor anònim però inspirat en Chrétien de Troyes, de més de 10000 versos.
Segle XIV: En plena guerra de 100 anys entre Plantagenets i Valois, Jean de Froissard escriu per al seus nobles mecenes, entre ells Gaston Febus, Comte de Foix. “Meliador” (1388-1389) serà la última novel.la artúrica francesa escrita en versos. L’escut de Meliador és un sol d’or i el de Gaston Febus també!… Quina coincidència!
Segle XIV: Publicació de poemes atribuïts al mític bard gal·lès del segle VI, Taliesin (recordeu la llegenda de Ceridwenn en articles anteriors?)
Al segle XIX, Sir Alfred Tennyson se n’inspirarà i farà de Taliesin el mentor de Merlin.
Segle XV: A partir de 1480 la impremta permetrà salvar els textos o facilitar-ne la difusió. Com va passar amb “La Morte de Arthur” de Thomas Malory, publicada el 1485. Obra pòstuma, perquè Malory la va escriure el 1469 abans de morir a la presó el 1471. Va tenir la mala sort de no trobar-se en el bàndol adient en la Guerra de les Dues Roses entre Lancasters i Yorks.
Malory va compilar, classificar, transformar un munt de textos de fonts diverses en una obra que serà font d’inspiració per al ressorgiment artúric dels segles XIX i XX. Gràcies a un impressor que va salvar l’obra i la va imprimir.

“Ace of Swords” del Tarot Celta
La literatura artúrica entrarà en letargia a partir del segle XV per ressorgir al segle XIX amb Lord Alfred Tennyson “Idylls of the Kings” (1859). 12 poemes èpics inspirats en Malory.
Tennyson i les llegendes d’Arthur en general van inspirar els pintors prerafaelites, entre ells:
Edward Burne-Jones (1833-1898) (“Beguiling of Merlin”, “The Dream of Lancelot”, “Last sleep of Arthur in Avalon”).
Dante Gabriel Rosetti (“Sir Launcelot in the Queen’s chamber”, “Tristam and Isolde drinking the Love potion”, “Lady of Shalott tangled”)
Frederick Sandys (“Morgan le Fay”, “Vivien”).
John William Waterhouse (“Lady of Shallot”, “I’m half sick of shadows”, “Tristan and Isolde with the potion”, “La Belle Dame sans Merci”)
Són veritables delícies que apel·len al nostre inconscient oníric sense importar-nos la veracitat històrica ni la versemblança, només ens deixem portat per la màgia de l’ambient.
Poc abans de la seva mort, Gustave Doré (1832-1883) va il·lustrar l’obra de Lord Alfred Tennyson. En blanc i negre i amb plomí, creant ambients nocturns, “gòtics” i corprenedors.
Gustave Doré va il·lustrar magníficament un altre llegendari cavaller errant, una mica “desfasat” però que no deixa de ser un cavaller: Don Quixot.
Arthur Rackham (1867-1939) també va il·lustrar magistralment la Llegenda d’Arthur el 1917.
Pel que fa la música no puc deixar de mencionar “Parsifal” de Wagner (1882), obra gegantina i reliogíssima, passada pel sedàs de l’època!
Segle XX: L’any1982 prevaldrà el punt de vista feminista de Marion Zimmer Bradley (“The mists of Avalon”). Arthur i els seus cavallers no són al primer pla. Un intent de despenalitzar una mica la figura femenina i d’evidenciar com una societat pagana matriarcal és esborrada pel patriarcat cristià. Novel.la interessant però quëstionable.
S’ha de reconèixer que les llegendes medievals no són particularment feministes tot i que ho pugui semblar amb l’amor cortès.
Importància de la virginitat, misogínia, la culpa és de la dona, segons el que passa és mala cristiana, etc, etc, etc… Isolda, Ginebra són les culpables… i ells?!
Pel que fa el cinema, m’estalvio els comentaris de pel·lícules on cada creador hi ha ficat la seva cullerada particular més o menys encertada. Una mica com amb les pel·lícules “Pèplum”, “Made in Hollywood”, dels anys 60. Aix!
Només faré una excepció per la parodia esbojarrada, surrealista, irreverent i genial dels “Monty Pythons and the Holly Grail”! Opinió totalment personal i parcial!
Millor, deixem-ho aquí per avui!
Esteu disposats a seure aviat a la Taula Rodona?
…/… Continuarà

Nolwenn, germana del Templo de la Diosa